Aquest mes de Març dediquem la nostra entrada al blog als epitafis del cementiri del Poblenou.
El cementiri del Poblenou, el cementiri de l’Est o el cementiri vell. És un espai de gran valor històric i arquitectònic. Va ser el primer cementiri construït a l’exterior de la ciutat de Barcelona. Els seus orígens es remunten a l’any 1775 quan el bisbe Climent decideix construir un cementiri a l’exterior de la ciutat, en uns terrenys allunyats i des poblats. En aquell moment els fossars parroquials començaven ha estar saturats i Barcelona encara era una ciutat emmurallada, però estava immersa en un procés de creixement que a inicis del segle XIX la portarà a l’idustrialització. El Cementiri a extra-murs inicialment va crear força expectatives, però en poc temps es va convertir en un espai on només s’enterraven les persones que morien als hospitals de la ciutat. L’any 1813 per trobar-se en espai militar va ser destruït per les tropes de Napoleó.
L’any 1819 altra vegada per qüestions d’higiene i de salubritat el Bisbe Sitja va encarregar, a l’arquitecte italià Antoni Ginesi , el cementiri d’estil neoclàssic, dividit en 4 zones i una entrada monumental. L’any 1821 desprès d’una gran epidèmia de Febre Groga, tots els fossars a l’interior de la ciutat és van tancar i el cementiri del Poblenou es va convertir amb el cementiri general de Barcelona. Les malalties infeccioses van ser molt difícils de curar i controlar fins que cap a la dècada de 1870 començaren a aplicar-se a la medicina els avenços fets pels químics.
Com a conseqüència del creixement demogràfic de Barcelona ,l’any 1848 Joan Nolla construeix el segon recinte del cementiri, és l’espai més monumental on hi trobem el recinte dels Panteons amb algunes de les famílies Burgeses de mitjans segle XIX, les quals van escollir els millors arquitectes i escultors de l’època.
Avui però no us parlarem del l’arquitectura i els panteons sinó d’algunes de les curiositats que amaga el cementiri, en aquest cas els epitafis.
Els epitafis eren objecte de gran interès per al públic que visitava el cementiri. Sabem que la gent s’entretenia llegint les històries que contaven les inscripcions. Aquest al llarg de la història han anat canviant molt, van començar a posar-se de moda a inicis del segle XIX i al cementiri del Poblenou en podreu veure alguns de molt curiosos, reflex de com els habitants de Barcelona començaven a prendre consciència sobre l’ individualitat.
Sembla que els epitafis de caràcter romàntic eren els preferits, conjuntament amb els Cursus Honorum, on es narrava qui havia sigut i ha que s’havia dedicat el difunt, però també n’hi havia de caràcter còmic.
La majoria dels epitafis son en castellà, per què feia més de cent anys, desprès de 1714 que el català estava exclòs de l’ús administratiu i dels àmbits polítics i culturals. De fet amb la construcció d’aquest nou cementiri l’Acadèmia de Bones Lletres va establir la normalització lingüística dels textos dels epitafis. Sabem que el cementiri es va convertir en un lloc de passeig per als Barcelonins i fins tot a mitjan del segle XIX es redactava una publicació que recollia els epitafis més curiosos.; La col·lecció d’epitafis del cementiri general de Barcelona, fou publicat per la junta administrativa del cementiri l’any 1842.
Amb aquest documentació, conjuntament amb els participants als nostres tallers sobre història de Barcelona i el Poblenou, ens hem passejat en alguna ocasió pel cementiri. Gràcies a una d’aquestes passejades la Mª Isabel Montserrat va localitzar, un dels pocs exemples de d’epitafis escrits en primera persona. És el testimoni d’un home que suposadament narra en primera persona la causa de la seva mort;
Josep Verneda em diguí;
Jo, que sense mals ni danys,
Passats setanta nou anys,
Robust i trempat visquí,
Un metge...no li diré qui,
Sols un dia em va visitar,
Un vomitiu m’ordenà,
Respongui que no el volia;
Em digué que em curaria
I em vaig morir l’endemà.
